diumenge, 21 de novembre de 2021

SERGI RAMOS, Director de la revista musical Power i fotògraf


El Marc Fajardo i el Pau Rodrigo ens presenten en aquesta entrevista 

el SERGI RAMOS, un exemple de precocitat i de tenacitat a l'hora 

d'aconseguir els seus somnis: la música, el periodisme i la 

fotografia. 

______________________________________

 Quan un professor em comprava la revista jo sentia la motivació 

de seguir per aquell camí.

________________________________________



El Sergi Ramos en l'actualitat

                                   

       

            Quin any vas acabar els teus estudis al Dalí? Quants anys tens ara? On vius?

Vaig acabar l'any 2002-2003, perquè el 2n de Batxillerat el vaig repetir diverses vegades, ja que no acabava de sentir-me còmode ni a l'Humanístic, ni al Social. I llavors vaig decidir deixar-ho al 1r trimestre.

Actualment tinc trenta-set anys, visc a Barcelona centre, encara que sempre estic venint al Prat, o movent-me per ciutats europees per entrevistar bandes, fer escoltes musicals, o per fotografiar concerts. Però quasi sempre estic entre Barcelona i el Prat.

             Que vas fer només acabar els teus estudis al Dalí?

Quan vaig acabar els estudis al Dalí, vaig fer un nou intent de 2n de Batxillerat al Baldiri Guilera, i un altre a ESTOCOM (BCN), per veure si em motivava a anar a classe seguit, i així podia acabar els meus estudis.

Però el problema que jo tenia era que en aquell moment jo ja estava treballant d'allò que volia estudiar, i al final, amb 12-13 anys, ja estava escrivint revistes de tiratge nacional. Jo tenia 19-20 anys, i ja m'estaven enviant, les revistes per les quals treballava, al Brasil per escoltar el nou disc de heavy metal brasiler, per exemple. O a Berlín, a fer el mateix amb un grup alemany.

I què passava?, doncs que quan jo arribava a casa, tenia moltíssims temes i exàmens a recuperar, i tot plegat va fer que deixés tants cops els estudis.

També he de dir que vaig tenir èpoques de reflexió en què pensava si realment estava bé allò que feia, però és que del que jo volia estudiar, que era periodisme musical, no hi havia cap carrera, ni cap estudi similar. Va ser aleshores que vaig prendre una decisió, i quan tenia 20-21 anys, vaig llençar-me a la piscina, i vaig començar a treballar com autònom. 


Quins propòsits acadèmics o laborals tenies quan hi eres?

    Jo volia ser periodista perquè és una cosa que sempre vaig voler ser des de ben petit.

 

       Has acabat fent el que volies?

         Sí, per sort he acabat fent el que volia i no me'n penedeixo gens. 

 

       De què treballes actualment? En què consisteix la teva feina? T’agrada?

Actualment treballo fent la meva pròpia revista de música Power, dirigint-la, escrivint-ne el articles, etc.

I és una feina que realment m’agrada.

 

           Sempre has volgut fer al que et dediques actualment?

Quan tenia tres anys volia ser escombraire, amb quatre volia ser cirurgià, i amb cinc vaig dir periodista, i va ser una cosa molt ximple. Algú em va dir "Els periodistes es guanyen molt bé la vida". I m'ho vaig creure.

Passats els anys, se'm va quedar enregistrada al cap aquesta idea, i sí que és cert que quan tenia set anys vaig començar a fer una petita revista a mà. I quan tenia 12-13 anys, ja la vaig fer a màquina. Aquesta revista, és la que quan tenia divuit anys vaig passar a internet i és el portal en què porto 20 anys, i el que considero l'obra de la meva vida.

També he de dir que he anat ampliant la meva feina. Va haver-hi un moment que hi vaig  incorporar la fotografia perquè de fet són dues coses que al final encaixen. Sovint em trobava que moltes vegades, quan anava a veure concerts i a fer una crònica, els mitjans pels quals treballava em demanaven fotos, i aquest va ser el motiu que va forçar-me a aprendre  d'aprendre a fer fotos.

Per tant, m'havia d'especialitzar a fer fotos de concerts i a desenvolupar-me en aquest camí. I així va ser que em vaig dir: Com puc aprofitar el que estic aprenent de la fotografia i l'equip que m'he hagut de comprar? Doncs, fent altres coses. I vaig picar a la porta de l'Ajuntament del Prat en aquell moment, i vaig començar a treballar com a fotògraf oficial de l'Ajuntament fa uns disset anys. I això em va portar a treballar fotografiant per a la Diputació de Barcelona, o fins i tot a treballar amb el Parlament de Catalunya.

Considero que tot això és buscar les coses que t'agraden, i trobar la manera que et donin menjar i que et segueixi agradant allò que fas.

         

        Has sentit que el Dalí t’ha ajudat en el teu desenvolupament acadèmic i personal? Si és així,     com?

Jo crec que el principal problema que ens vam trobar tots, va ser, que vam ser part de la primera generació de l'ESO, l'any 1996, i allò va portar una revolució absoluta als instituts, que eren llocs acostumats a tractar amb persones de 15-16-17 anys, que anaven encaminades cap a la universitat. I de cop i volta, tenien allà un munt de nens de dotze anys que no sabien què fer-ne, corrents pels passadissos. Tot això crec que va fer, en un primer moment, que tant el centre, com els alumnes anéssim una mica perduts, i amb el temps sí que vaig començar a trobar professors amb els quals sincronitzava a altre nivell, com per exemple la Leonor, que era la meva professora de castellà, l'Alba i la Lourdes a filosofia.

El coneixement lectiu que em donaven, segurament aleshores va ser el que menys m'interessava, però jo crec que aquestes persones amb aquesta maduresa mental, amb les quals jo mantenia converses molt entretingudes, va ser el que més em va ajudar al Dalí.

 

                 Tens algun record especial de la teva estada al Dalí? En recordes alguna anècdota?

Doncs, justament la Leonor era una professora que tenia un problema a la veu, i tenia una veu molt de nena petita, com aflautada. I això va provocar que alguns alumnes li fessin passar males estones. Però ella aguantava moltíssim, i això em va semblar súper inspirador. Perquè, quan tu estàs en un context determinat, aguantar tot el que a aquella senyora li feien, sense perdre en cap moment els papers, ni dir una mala paraula, em va semblar una gran inspiració.

 

Com se't va ocórrer la idea de crear una revista musical?

És complicat quan tu mercantilitzes allò que t'agrada, i de cop i volta és la teva font d'ingressos, i t'has de barallar pels teus problemes laborals. És molt fàcil que entris en un clima de negativitat i t'oblidis per què fas les coses.

Llavors jo moltes vegades, quan tenia set anys, gestionava les meves situacions personals escrivint i començant a fer revistes musicals. Als 9 anys, vaig començar Piccadilly Circus, una revista que feia cada mes i era totalment per mi, és a dir, la feia i la guardava.

I a mesura que va passar el temps, vaig començar a vendre les meves revistes al pati interior del Dalí. I vaig començar a veure com podia monetitzar allò que estava fent, i va ser d'aquesta manera, amb les vendes de les revistes i una miqueta de publicitat a una escola d'anglès del Prat, que es va començar a pagar el meu hobbie.

I tot això es va continuar desenvolupant. Quan tenia divuit anys, ja escrivia revistes i les estava començant a monetitzar, perquè portava anys en el sector, i perquè tenia contactes i els podia demanar una mica de diners. I s'hi va afegir que vaig pujar Piccadilly Circus a Internet just quan hi va haver un boom de pàgines web. Aleshores va ser que vaig fer un portal de visites en un moment en què no hi havia competència i se li donava més importància a aquells petits emprenedors que ens llançàvem a la piscina.

Pel camí, he treballat com a redactor al cap, com a fotògraf, com a col·laborador, com a director d'aquesta música, i en aquests últims anys, per una qüestió empresarial, he començat a fer la meva marca personal.

Jo ja havia treballat portant projectes a editorials externes, cobrant pels meus serveis. I, fa qüestió d'un any, vaig començar una nova revista que es diu Power, on la marca, el contingut, i la direcció, està a la meva mà.

 

                                             El Sergi Ramos (a la dreta), quan era jove, després de fer l'entrevista a Eric Singer.                                              


        Dirigeixes tu tota la revista sol, (fotos, apartats de la revista, etc.) o hi ha gent treballant amb  tu a la revista?

No, per sort tinc un equip de professionals que treballen amb mi per poder fer els meus projectes realitat.

 

 

 Consideres que has tingut persones que han estat qüestionant allò que has fet?

    Quan vaig començar tot això, el món de la premsa musical roquera era un món molt reduït. Hi     havia tres personalitats conegudes, que tenien programes a Rock FM des dels setanta i vuitanta.  I, de sobte, arriba un nen de 17-18-19 anys a revolucionar-ho tot, llavors aquesta gent es va posar a la defensiva i em van posar moltes traves.

En l'àmbit acadèmic, els professors no sabien què fer amb mi. Sí que simpatitzaven amb el sentit que em veien motivat amb les coses que feia, i sí que és veritat que sentia que m'empenyien. Quan un professor em comprava la revista jo sentia la motivació de seguir per aquell camí.

 

    Aprofitant el tema del periodisme musical, què opines de les cançons en l’actualitat? I dels cantants?

Opino que avui dia la gran majoria de la gent utilitza la música com a fons, és a dir, escoltar la música amb atenció és una cosa del passat; ara tenim moltíssima música, molts estímuls, molts vídeos, etc.  Llavors la música és una cosa que posem de fons mentre passem l'aspirador, per exemple. Penso que un dels problemes és que la música rock i el heavy metal tenen moltes capes, és a dir, que necessita més atenció; en canvi, la música actual són singles més senzills que duren tres minuts i mig i és el que la gent li interessa. I parlant de cantants, ara si et fixes per exemple al top 50 de la llista de Spotify no hi ha gairebé cap grup i tot són cantants solistes, com per exemple Aitana que tenen un temps de molta fama i després cauen en l'oblit.

 

 

   Has fet alguna entrevista a algun cantant famós o que es va fer famós després que l’entrevistessis?

Si, m'han passat les dues coses, és a dir, he fet entrevistes a grups molt consolidats, per exemple, quan tenia disset anys i estudiava al Dalí un dia vaig sortir abans d'hora perquè havia d'entrevistar al cantant d'Iron Maiden a un hotel de Barcelona.

I d'altra banda, quan ja portes uns quants anys fent entrevistes a bandes no tan conegudes, que algunes fan un "boom" i de cop i volta guanyen molta fama, un exemple pot ser el grup Lordi que va guanyar Eurovisió un any; doncs jo els havia entrevistat un any i mig abans.

________________________________________


I fins aquí aquesta interessant entrevista. Moltes gràcies, Sergi!   


____________________________________________



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada