El Marc Fajardo i el Pau Rodrigo ens presenten en aquesta entrevista
el SERGI RAMOS, un exemple de precocitat i de tenacitat a l'hora
d'aconseguir els seus somnis: la música, el periodisme i la
fotografia.
______________________________________
Quan un professor em comprava la revista jo sentia la motivació
de seguir per aquell camí.
________________________________________
El Sergi Ramos en l'actualitat
Quin any vas acabar els teus estudis al Dalí? Quants anys tens
ara? On vius?
Vaig acabar l'any 2002-2003, perquè el 2n de Batxillerat el
vaig repetir diverses vegades, ja que no acabava de sentir-me còmode ni a
l'Humanístic, ni al Social. I llavors vaig decidir deixar-ho al 1r trimestre.
Actualment tinc trenta-set anys, visc a Barcelona centre,
encara que sempre estic venint al Prat, o movent-me per ciutats europees per
entrevistar bandes, fer escoltes musicals, o per fotografiar concerts. Però
quasi sempre estic entre Barcelona i el Prat.
Que vas fer només acabar els
teus estudis al Dalí?
Quan vaig acabar els estudis al Dalí, vaig fer un nou intent
de 2n de Batxillerat al Baldiri Guilera, i un altre a ESTOCOM (BCN), per veure
si em motivava a anar a classe seguit, i així podia acabar els meus estudis.
Però el problema que jo tenia era que en aquell moment jo ja
estava treballant d'allò que volia estudiar, i al final, amb 12-13 anys, ja
estava escrivint revistes de tiratge nacional. Jo tenia 19-20 anys, i ja m'estaven enviant, les revistes per les quals treballava, al Brasil per escoltar el nou disc de heavy metal brasiler, per exemple. O a
Berlín, a fer el mateix amb un grup alemany.
I què passava?, doncs que quan jo arribava a casa, tenia moltíssims temes i
exàmens a recuperar, i tot plegat va fer que deixés tants cops els
estudis.
També he de dir que vaig tenir èpoques de reflexió en què pensava
si realment estava bé allò que feia, però és que del que jo volia estudiar, que
era periodisme musical, no hi havia cap carrera, ni cap estudi similar. Va ser aleshores que vaig prendre una decisió, i quan tenia 20-21 anys, vaig llençar-me a la piscina,
i vaig començar a treballar com autònom.
Quins propòsits acadèmics o
laborals tenies quan hi eres?
Jo
volia ser periodista perquè és una cosa que sempre vaig voler ser des de ben
petit.
Has acabat fent el que
volies?
Sí, per sort he acabat fent el que volia i no me'n penedeixo gens.
De què treballes actualment?
En què consisteix la teva feina? T’agrada?
Actualment treballo fent la meva pròpia revista de música
Power, dirigint-la, escrivint-ne el articles, etc.
I és una feina que realment m’agrada.
Sempre has volgut fer al que
et dediques actualment?
Quan tenia tres anys volia ser escombraire, amb quatre volia ser
cirurgià, i amb cinc vaig dir periodista, i va ser una cosa molt ximple. Algú em va dir "Els periodistes es guanyen molt bé la vida". I m'ho vaig creure.
Passats els anys, se'm va quedar enregistrada al cap aquesta idea, i sí que és
cert que quan tenia set anys vaig començar a fer una petita revista a mà. I
quan tenia 12-13 anys, ja la vaig fer a màquina. Aquesta revista, és la que
quan tenia divuit anys vaig passar a internet i és el portal en què porto 20
anys, i el que considero l'obra de la meva vida.
També he de dir que he anat ampliant la meva feina. Va haver-hi un moment que hi vaig incorporar la fotografia perquè de fet són dues coses que al final encaixen. Sovint em trobava
que moltes vegades, quan anava a veure concerts i a fer una crònica, els mitjans
pels quals treballava em demanaven fotos, i aquest va ser el motiu que va forçar-me a aprendre d'aprendre a
fer fotos.
Per tant, m'havia d'especialitzar a fer fotos de concerts i a desenvolupar-me en aquest camí. I així va ser que em vaig dir: Com puc aprofitar el que estic
aprenent de la fotografia i l'equip que m'he hagut de comprar? Doncs, fent
altres coses. I vaig picar a la porta de l'Ajuntament del Prat en aquell moment,
i vaig començar a treballar com a fotògraf oficial de l'Ajuntament fa uns
disset anys. I això em va portar a treballar fotografiant per a la Diputació de
Barcelona, o fins i tot a treballar amb el Parlament de Catalunya.
Considero que tot això és buscar les coses que t'agraden, i
trobar la manera que et donin menjar i que et segueixi agradant allò que fas.
Has sentit que el Dalí t’ha
ajudat en el teu desenvolupament acadèmic i personal? Si és així, com?
Jo crec que el principal problema que ens vam trobar tots, va
ser, que vam ser part de la primera generació de l'ESO, l'any 1996, i allò va
portar una revolució absoluta als instituts, que eren llocs acostumats a
tractar amb persones de 15-16-17 anys, que anaven encaminades cap a la
universitat. I de cop i volta, tenien allà un munt de nens de dotze anys que no
sabien què fer-ne, corrents pels passadissos. Tot això crec que va fer, en un primer moment, que tant el centre, com els alumnes anéssim una mica perduts, i amb el
temps sí que vaig començar a trobar professors amb els quals sincronitzava a
altre nivell, com per exemple la Leonor, que era la meva professora de castellà, l'Alba i la Lourdes a filosofia.
El coneixement lectiu que em donaven, segurament aleshores va ser el
que menys m'interessava, però jo crec que aquestes persones amb aquesta
maduresa mental, amb les quals jo mantenia converses molt entretingudes, va ser
el que més em va ajudar al Dalí.
Tens algun record especial de
la teva estada al Dalí? En recordes alguna anècdota?
Doncs, justament la Leonor era una professora que tenia un
problema a la veu, i tenia una veu molt de nena petita, com aflautada. I això
va provocar que alguns alumnes li fessin passar males estones. Però ella aguantava moltíssim, i això em va semblar súper
inspirador. Perquè, quan tu estàs en un context determinat, aguantar tot el que
a aquella senyora li feien, sense perdre en cap moment els papers, ni dir una
mala paraula, em va semblar una gran inspiració.
Com se't va ocórrer la idea de crear una revista musical?
És complicat quan tu mercantilitzes allò que t'agrada, i de
cop i volta és la teva font d'ingressos, i t'has de barallar pels teus
problemes laborals. És molt fàcil que entris en un clima de negativitat i
t'oblidis per què fas les coses.
Llavors jo moltes vegades, quan tenia set anys, gestionava
les meves situacions personals escrivint i començant a fer revistes musicals.
Als 9 anys, vaig començar Piccadilly Circus, una revista que feia cada mes i
era totalment per mi, és a dir, la feia i la guardava.
I a mesura que va passar el temps, vaig començar a vendre les
meves revistes al pati interior del Dalí. I vaig començar a veure com podia
monetitzar allò que estava fent, i va ser d'aquesta manera, amb les vendes de les revistes i una
miqueta de publicitat a una escola d'anglès del Prat, que es va començar a pagar el
meu hobbie.
I tot això es va continuar desenvolupant. Quan tenia divuit
anys, ja escrivia revistes i les estava començant a monetitzar, perquè
portava anys en el sector, i perquè tenia contactes i els podia demanar una mica
de diners. I s'hi va afegir que vaig pujar Piccadilly Circus a Internet just quan hi va haver un boom de pàgines web. Aleshores va ser que vaig fer un portal de
visites en un moment en què no hi havia competència i se li donava més
importància a aquells petits emprenedors que ens llançàvem a la piscina.
Pel camí, he treballat com a redactor al cap, com a fotògraf,
com a col·laborador, com a director d'aquesta música, i en aquests últims anys,
per una qüestió empresarial, he començat a fer la meva marca personal.
Jo ja havia treballat portant projectes a editorials externes,
cobrant pels meus serveis. I, fa qüestió d'un any, vaig començar una nova
revista que es diu Power, on la marca, el contingut, i la direcció,
està a la meva mà.
El Sergi Ramos (a la dreta), quan era jove, després de fer l'entrevista a Eric Singer.
Dirigeixes tu tota la revista
sol, (fotos, apartats de la revista, etc.) o hi ha gent treballant amb tu a la
revista?
No, per sort tinc un equip de professionals que treballen amb mi per poder fer els meus projectes realitat.
Consideres que has tingut persones que han estat qüestionant
allò que has fet?
Quan vaig començar tot això, el món de la premsa musical
roquera era un món molt reduït. Hi havia tres personalitats conegudes, que
tenien programes a Rock FM des dels setanta i vuitanta. I, de sobte, arriba un nen de 17-18-19 anys a
revolucionar-ho tot, llavors aquesta gent es va posar a la defensiva i em van
posar moltes traves.
En l'àmbit acadèmic, els professors no sabien què fer amb mi.
Sí que simpatitzaven amb el sentit que em veien motivat amb les coses que feia,
i sí que és veritat que sentia que m'empenyien. Quan un professor em comprava la revista jo sentia la motivació de seguir per aquell camí.
Aprofitant el tema del
periodisme musical, què opines de les cançons en l’actualitat? I dels cantants?
Opino
que avui dia la gran majoria de la gent utilitza la música com a fons, és a
dir, escoltar la música amb atenció és una cosa del passat; ara tenim
moltíssima música, molts estímuls, molts vídeos, etc. Llavors la música és
una cosa que posem de fons mentre passem l'aspirador, per exemple. Penso que un dels problemes és que la música rock i el heavy metal tenen moltes capes, és
a dir, que necessita més atenció; en canvi, la música actual són singles més
senzills que duren tres minuts i mig i és el que la gent li interessa. I parlant de cantants, ara si et fixes per exemple al top 50 de la llista de
Spotify no hi ha gairebé cap grup i tot són cantants solistes, com per exemple
Aitana que tenen un temps de molta fama i després cauen en l'oblit.
Has fet alguna entrevista a
algun cantant famós o que es va fer famós després que l’entrevistessis?
Si,
m'han passat les dues coses, és a dir, he fet entrevistes a grups molt
consolidats, per exemple, quan tenia disset anys i estudiava al Dalí un dia
vaig sortir abans d'hora perquè havia d'entrevistar al cantant d'Iron Maiden a
un hotel de Barcelona.
I
d'altra banda, quan ja portes uns quants anys fent entrevistes a bandes no tan
conegudes, que algunes fan un "boom" i de cop i volta guanyen molta
fama, un exemple pot ser el grup Lordi que va guanyar Eurovisió un any; doncs
jo els havia entrevistat un any i mig abans.
________________________________________
I fins aquí aquesta interessant entrevista. Moltes gràcies, Sergi!
____________________________________________
