dimarts, 15 de setembre de 2020

LORENA SANCHÓN, metgessa resident de Cirurgia General i de l'Aparell Digestiu

 


La LORENA SANCHÓN va deixar el Dalí l'any 2009, ha aconseguit el seu somni, que és ser metgessa cirurgiana i l'any 2019 va guanyar el Premi Bages al Metge Jove. En aquesta entrevista feta pel RAÚL VENTURA ens explica el seu pas per l'institut, la seva feina i com ha viscut en primera línia la pandèmia de la COVID. 


Jo no he estat una part activa en tota la pandèmia però hem sigut com els soldats rasos en aquesta guerra.



La Lorena Sanchón va acabar els seus estudis de l’ESO i el batxillerat a l’institut Salvador Dalí l’any 2009; actualment té 29 anys i està vivint al Prat de Llobregat.

Recorda moltes anècdotes del seu pas per l'institut, tant de bones com dolentes, però les que més recorda son les bones, com ara l'esquiada de quart de l’ESO, el viatge de final de 1r de batxillerat a Londres i l’intercanvi que va fer a Irlanda. També recorda especialment els últims mesos de 2n de batxillerat, recorda que va ser una època de nervis i d'angoixa perquè volia entrar a estudiar la carrera de Medicina. Sabia que tenia una nota força justa, que s’apropava la Selectivitat, i que tot plegat li produïa la sensació que el món s’acabava.

I és que des que va entrar a l’institut amb dotze anys, la Lorena tenia clar que volia estudiar Medicina; en un principi, es decantava per l'especialitat de pediatria, però finalment es va decantar per la cirurgia. La Lorena recorda les classes de l’ESO com molt dures i que estaven molt plenes, amb molts repetidors i de vegades tenia la impressió que era molt difícil avançar. Quan va arribar a Batxillerat, però, va notar una gran diferència. Va escollir el Batxillerat científic-tècnic, i quan el va acabar, com que no tenia nota suficient per entrar a Medicina, no es va rendir, va seguir estudiant, i va tornar a fer la Selectivitat; finalment, l’any 2010, va entrar al Grau de Medicina a la UAB, al campus de l’Hospital de la Vall d’Hebron i va acabar-hi els seus estudis el 2016. Després va fer el MIR, un examen semblant al de la Selectivitat, però només de medicina, per escollir la especialitat, que va ser la cirurgia. 

La Lorena afirma que el Dalí va influir en el seu desenvolupament, encara que creu que hi havia coses que s'haguessin pogut fer millor, però se sent molt contenta de la formació que va rebre. Els professor que més van influir en la seva etapa pel Dalí, van ser l’Alba Sabaté, que va ser la seva tutora al batxillerat i la va acompanyar i animar molt quan creia que mai arribaria a tenir la nota que li calia. També recorda l’Albert Montori i el Santi Olea, que li van saber transmetre la passió per la Biologia; i, per últim, recorda l’Antonio Ezpeleta, que per ella va ser el millor professor de castellà que mai havia tingut.  

Durant el batxillerat va ser monitora d’extraescolars al CEIP Joan Maragall, després va treballar al Decathlon i durant la carrera va fer classes de repàs a nens i nenes de l’ESO i batxillerat. Actualment, la Lorena, està acabant el tercer any de de residència de Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu a l’Hospital de Manresa. Està encantada i molt feliç amb la seva feina, i no només pel fet de ser metge, sinó també per operar i poder solucionar els problemes dels seus pacients.



L’any 2019, la Lorena va guanyar el Premi Bages al Metge Jove fruit d'un treball on estudia els pacients amb càncer de recte. 

Per últim, afegeix que, qui es plantegi de debò fer Medicina que no es rendeixi, encara que costi molt entrar-hi, hi ha mil camins per aconseguir-ho i que sobretot és una professió que val la pena. No canviaria la seva professió per res en el món, i espera que tots els que sentin aquesta passió per la Medicina trobin la manera d’arribar-hi. 


Aquí teniu el seu twitter per seguir-la: @LSanchon


_________________________________________________________________



Per acabar aquesta entrevista, volem afegir com la Lorena ha 
viscut els moments més difícils de la pandèmia 
que encara patim

Quan va començar la Covid, jo estava rotant a l'Hospital de Bellvitge. Els primers 15 dies,vaig continuar allà, sabent que la gent s'anava contagiant i no sabíem si hi havíem tingut contacte o no; a poc a poc s'anava omplint l'hospital i cada cop es podien operar menys pacients.


Quan Bellvitge i gairebé tots els hospitals es van saturar, es va anul·lar la majoria de l'activitat quirúrgica, que és el que jo faig habitualment. Per això, vaig tornar al meu hospital a ajudar en tot el que fos possible.


Durant l'abril i el maig, juntament amb els meus companys de cirurgia, vam donar suport als companys de medicina atenent pacients a la planta de Covid i ajudant la REA (que és com la UCI però portada per anestesistes). Per atendre els malalts de Covid havíem de posar-nos els EPIS, que ens produïen molta calor i les mascaretes, que feien molt mal a la cara.

 

Durant aquest mesos, la principal preocupació de tots era contagiar a algú. Tots els meus amics i familiars estaven a casa però jo havia de continuar treballant. La meva parella estava confinat a casa nostra però em preocupava saber que jo el podia posar en risc, per la qual cosa evitava estar-hi en contacte, em dutxava abans de sortir de l'hospital, em treia tota la roba quan arribava a casa i la deixava dins d'una capsa... El ritual de tornar a casa era força llarg i pesat. 


Poc a poc, tot ha anat tornant a la normalitat, ara ja tornem a operar, ja he tornat a veure amics i familiars i ara ja actuem com abans. Ara no tinc contacte directe amb malalts amb covid, encara que tots tenim el risc de tenir contacte amb algú que no sap que té la malaltia. 


Una de les principals conseqüències que m'ha afectat de tota aquesta pandèmia, ha estat que no he pogut tirar endavant els plans que tenia aquest any. Durant els mesos de juny i juliol tenia organitzat marxar a un hospital de Cali (Colòmbia) a aprendre sobre cirurgia de trauma (ferides d'arma de foc i d'arma blanca, accidents, etc) i s'ha cancel·lat.


La Covid ha sigut una etapa difícil per tots, però també vull dir que de tot plegat també ens han quedat i ens quedaran bons records. Quan estàvem a la planta de Covid, treballàvem conjuntament amb altres especialistes amb qui habitualment no treballem; ho comentàvem tot entre un oftalmòleg, un traumatòleg i un cirurgià, tots intentant tractar de la millor manera possible un problema respiratori del qual gairebé ningú en sabia res. I totes aquestes noves relacions ens va fer aprendre a col·laborar, a ser conscients que sabem molt menys del que ens pensem i a valorar la feina dels altres companys.



1 comentari:

  1. Me'n alegro moltíssim que la Lorena ho hagi aconseguit, me'n recordo d'ella i sé que es va esforçar moltíssim, és un bon exemple per tothom

    ResponSuprimeix