dilluns, 4 de maig de 2020

LORENA MOLERO, Infermera de l'Hospital de Bellvitge


La Marta Agudo i l'Alejo Sánchez van entrevistar la Lorena Molero, que actualment treballa d'infermera a l'Hospital de Bellvitge. 

Donades les circumstàncies actuals en què estem patint com a societat els efectes de la pandèmia provocada pel coronavirus, hem tingut l'oportunitat de tornar-hi a contactar. Les seves respostes han estat molt interessants. Aquí en podeu llegir un resum. 


La Lorena Molero va acabar els seus estudis al Dalí l’any 2003, ara té 34 anys i continua vivint al Prat de Llobregat. 

De la seva estada al Dalí diu que encara en pot recordar perfectament el primer dia de classe. Va pertànyer a la segona generació que va curssar l'ESO, uns estudis completament nous. Quan anava capal centre amb totes les seves companyes d'escola, es veia encara molt nena. Recorda que quan va arribar, es va trobar la professora de matemàtiques Mercè Pena amb un cartell que deia: escola Bernat Metge (aquella era l'escola de primària on havia anat). En aquell moment, diu la Lorena, va començar una gran aventura.

S'il·lusiona quan parla de les festes de carnaval, de la gran feianada que feien en equip, de com escollien la disfressa i assajaven les coreografies. Tothom feia alguna cosa, recorda. I a més, va tenir la sort de guanyar dues vegades seguides el primer premi i per poder anar, per tant, dos cops a Port Aventura. 

També recorda el respecte que tenien a alguns professors a l'ESO, com el Lluís Robles, i com el sentien de proper quan feien batxillerat. També recorda les classes d'història de l'Adolfo i somriu quan recorda la por que tenien que els cridés pel nom. També recorda quan posaven nerviosos alguns professors amb les hormones alterades d'aquella època i les classes d'Educació Física amb la M. Àngels Campillos. Riu amb ganes quan va explicant tot això, perquè afirma que són innombrables els bons moments d'aquella època. Acaba dient que gràcies al Dalí va conèixer gent excepcional que encara continuen caminant al seu costat. 

La Lorena en el seu lloc habitual de treball
Després del Dalí s'ha pogut dedicar realment a la seva vocació: ser infermera. Normalment treballa en el servei de medicina interna de l'hospital de Bellvitge atenent gent gran amb malalties cròniques que es descompensen, gent que té algun tipus de tumor i que s'han de diagnosticar, pacients amb malalties rares que pateixen alguna recaiguda o que encara estan sense diagnòstic. La Lorena ens explica que el que realment li agrada més de la seva feina és poder ajudar la gent a fer que es recuperi, que pugui tornar a casa el més aviat possible o, en el cas que arribin al final dels seus dies, acompanyar-los a ells i a la seva família en aquests moments especialment durs. 

Actualment, però, la planta on treballa ha esdevingut una unitat COVID; és a dir, una unitat on només atenen pacients amb coronavirus. Sembla que ara, a començaments del mes de maig, tot està una mica més controlat i cada cop hi ha menys malalts, però amb emoció ens explica que aquests darrers mesos ha viscut situacions que mai podrà oblidar i que li fan recordar continguts de la carrera que sembpre es relacionaven amb emergències, catàstrofes... però que mai havia pensat que arribaria a viure en primera persona. 

La Lorena afegeix que aquesta malaltia és la malaltia de la soledat; els pacients ingressen sols, viuen els procés sols i si moren, també ho fan sols. Per no veure, no poden veure ni la nostra cara amiga, ens diu, perquè estem totalment tapades i no els podem tocar ni la mà ni la cara. És molt trist, afegeix. 

I continua. Creu que aquesta malaltia la deixarà psicològicament molt tocada. Veus com hi ha pacients a qui no es pot atendre com s'hauria de fer en d'altres circumstàncies perquè no hi ha prou mitjans, ens explica. També hi ha un vessant personal impactant. Sempre convius amb la por de contagiar la parella o els pares, sempre intenant fer el posssible per ells però sempre amb la suficient ditància per no contagiar-los. Ara bé, sempre hi ha coses positives. I en aquest cas són els seus nebots, que la veuen com una heroïna que lluita contra el coronavirus. 

La Lorena acaba l'entrevista convençuda que si tornés a néixer tornaria a ser infermera, i que si alguna cosa li queda sempre enregistrada en el record, són les cares d'alegria d'aquells pacients de qui ella ha tingut cura. 

I fins aquí aquesta interessant i sentida entrevista. 

Moltíssimes gràcies, Lorena. Ha estat un plaer escoltar-te  






1 comentari:

  1. Lorena eres nuestra heroína y la de muchos. Orgullosa de tenerte a mi lado. Nuestra enfermera particular a la que siempre le preguntamos dudas. Te queremos un montón.

    ResponElimina