dimarts, 26 de maig de 2020

PATRICIA PERUGGIA, Educadora d'educació especial



La Marina del Moral ens presenta en aquesta entrevista la Patricia Peruggia García, que actualment gaudeix treballant d'Educadora d'educació especial a l'institut Pedraforca 
de L'Hospitalet de Llobregat
_______________________________________


La Patricia treballant a l'hort de l'institut
________________________________________________________




  • Quin any vas acabar els seus estudis al Dalí? Quants anys tens ara? On vius?
Vaig acabar els meus estudis al Dalí l'any 2004, ara tinc 31 anys i actualment visc al Prat de Llobregat, encara que durant una temporada vaig viure al barri de Sants a Barcelona.

  • Què vas fer només acabar els estudis al Dalí? (Estudis, feina, etc).
Després d'estudiar al Dalí vaig fer el batxillerat artístic perquè el món de l'art m'agradava molt i en aquells moments m'hi volia dedicar. Però després, quan vaig acabar el batxillerat, em va arribar informació d'un cicle d'Integració Social que havia sortit feia poc, i com que el vaig trobar molt interessant, vaig matricular-m'hi i el fet és que em va encantar des d'un bon començament. Va ser aleshores quan vaig trobar la meva vocació. En acabar les pràctiques el mateix centre on les havia realitzat em va contractar i va ser aleshores quan vaig decidir continuar la meva formació fent el grau d'Educació Social.

  • Quins propòsits acadèmics i/o laborals tenies quan hi eres?
La veritat és que no tenia gaire clar què volia fer; sí que de sempre tenia clar que m'agradava molt el món de l'art però aleshores també vaig veure que volia dedicar-me a alguna cosa relacionada a ajudar les persones més vulnerables.

  • Què volies ser de petita?
De petita volia ser mestra, metgessa, infermera… 

La Patricia treballant
a la cuina de l'institut
  • De què treballes actualment? En què consisteix la teva feina? T'agrada?
Actualment treballo a l'Institut Pedraforca de L'Hospitalet de Llobregat com a Educadora d'educació especial. El meu treball consisteix a acompanyar nois i noies amb dificultats psíquiques i/o físiques per tal que puguin integrar-se en l'entorn de l'institut i puguin relacionar-se amb normalitat amb els seus companys i professors; és a dir, treballo per oferir eines per tal que aquestes noies i nois puguin fer la seva vida amb la màxima autonomia i que puguin aprofitar al màxim la seva estada a l'institut.

I realment és una feina molt maca i encara que de vegades no és fàcil, la veritat és que no m'imagino ara treballant d'una altra cosa. Com he dit abans, el meu treball consisteix a acompanyar, ajudar i ensenyar els nois amb dificultats, però la realitat és que és un aprenentatge mutu, ja que ells també m'ensenyen molt.

  • Recordes l'últim dia d’institut?
Sí que el recordo, va fer un dia ple de sentiments contradictoris. Per una banda em sentia feliç per haver acabat, però per l'altra, també em sentia trista perquè acabava una etapa molt bonica.



  • Has sentit que el Dalí t'ha ajudat en el teu desenvolupament acadèmic i personal? 
Sí, i tant, el desenvolupament acadèmic em va ajudar molt perquè vaig tenir molts bons professors, però sí és veritat que dono més importància a com em van ajudar en el meu desenvolupament personal, ja que moltes de les normes o consells que em van donar aleshores m'han ajudat molt en la vida adulta.

  • Tens algun record especial de la teva estada al Dalí? En recordes alguna anècdota?
Mira, recordo especialment dues coses, una d'alegre i una altra de trista. L'alegre són les festes de Carnaval i com les celebràvem, ja que fèiem balls i disfresses i realment era una tradició molt divertida. Cada any l'esperàvem.

La trista és quan ens vam aplegar tots al pati de l'institut per plantar un llimoner quan es va morir una professora, la M. Ángeles Arnaiz, per fer-li un homenatge i recordar-la.

  • Quina era la teva assignatura preferida? 
En realitat no tenia una assignatura en concret preferida; ara bé, des de petita toco la flauta travessera i sí que és veritat que a la classe de música és on més gaudia, però també m'agradava quan en altres assignatures es feien coses  de l'àmbit artístic com fer relats, dibuixos, etc.

  • Hi ha algun/a professor/a que t'ha marcat en especial?
Recordo que al Dalí hi havia un molt bon equip de professors, però sí que és veritat que les professores que m'han marcat més van ser l'Alba Sabaté i la Isabel Monforte de català. Recordo la seva passió i la implicació que tenien per la seva feina.

  • Segueixes mantenint contacte amb ex-companys del Dalí?
Doncs sí, amb els companys de la meva classe seguim en contacte per les xarxes socials i amb altres companys del Dalí encara mantinc una amistat molt propera.

dimecres, 20 de maig de 2020

JORDI RAMOS, Arqueòleg i divulgador de la història pratenca


La Laia Mella i l'Éric Muñoz entrevisten l'exalumne Jordi Ramos, historiador especialitzat en arqueologia al voltant de la Guerra Civil espanyola i interessat també en tots els aspectes històrics del Prat i del seu Delta.
_____________________________________


Jordi Ramos va acabar la seva etapa d’estudiant al Salvador Dalí durant el curs 1996-1997, ara té quaranta-un anys i continua vivint al Prat i n'està molt satisfet. Diu que té la sort de poder viure on va néixer.

El Jordi l'any 1993 fent primer de BUP
Des que estava estudiant al Dalí, ja estava segur que volia ser arqueòleg de gran. De fet, des de ben petit ja sentia aquesta vocació, i per això, de seguida que li va ser possible, va escollir les assignatures de ciències socials i naturals amb les qual tenia més afinitat. El que ell volia era poder viure de l’arqueologia i així ha estat. Ho ha pogut aconseguir.

Va entrar al batxillerat l'any 1993, i va anar escollint assignatures de la modalitat del que s'anomenava en la seva època ciències mixtes. Anava fent assignatures més de ciències amb combinació amb lletres.

Quan en Jordi estudiava a l'institut, ja combinava els estudis amb diversos treballs. Després de fer la Selectivitat, va escollir la carrera d'Història i la va cursar a la Universitat de Barcelona. I continuava combinant la carrera amb el treball per costejar part dels estudis; als estius participava en diferents intervencions arqueològiques. Ara explicita que aquella època el va enriquir molt i que va ser una bona experiència de cara a llicenciar-se en Història.

Com ja hem dit abans, el Jordi ara es dedica a l’arqueologia, la seva passió. La seva feina consisteix a realitzar intervencions arqueològiques arreu de Catalunya, principalment a la ciutat de Barcelona. Específicament, la seva especialitat és l’anomenada “Arqueologia del conflicte”, centrada en tot el que fa referència a la Guerra Civil espanyola. Concretament, el que ell fa és documentar-se sobre els seus  
El Jordi fent un sondatge manual en un jaciment
de l'època romana a Barcelona l'any 2013 
vestigis i exhumar víctimes del darrer conflicte bèl·lic peninsular. El Jordi acaba aquesta part de l'entrevista confessant-nos que realment té la sort de tenir una feina que l'apassiona.

Quan ja ens centrem en la seva vida al Dalí, ens explica que aquella època a l'institut el va marcar en tots els aspectes de la seva vida. Va fer que s’encaminés per l'estudi de la història i també va fer que s'iniciés en l'estudi històric del municipi del Prat, una altra de les seves grans passions. En el seu blog Lannarie publica els estudis i les investigacions que va fent sobre el Prat i sobre el Delta.

Encara avui en dia té contacte amb moltes de les amistats que va emportar-se del Dalí i després de tants anys encara busquen moments per retrobar-se. També ens explica que ha tingut la sort d'establir amistat amb alguns dels que van ser els seus professors, i destaca l’Antonio Ezpeleta, amb qui gaudeix d’una molt bona amistat des de fa una pila d'anys.

El Jordi es recorda de moltíssimes anècdotes del seu pas pel Dalí, però el que vol remarcar és que gaudia molt d’anar a l’institut i que per ell va ser una etapa formidable. No se sent capaç d'explicar només un record, ja que en conserva molts, però es recorda especialment de la lliga de futbol sala, dels tallers de guitarra, els nuviatges, les excursions, l’esport al pati, els nervis de la selectivitat, les festes de final de curs, les tardes al laboratori, les classes de literatura amb l’Antonio Ezpeleta i confessa que també se’n recorda d’algun càstig que va rebre, amb raó. 

Finalment, en Jordi ens explica que ha tingut la sort de fer el que sempre ha volgut, i comenta que a vegades la vida, si lluites i treballes, t'ofereix aquests regals.

En aquest link que us oferim a continuació podeu veure les beques, els premis i l'obra publicada del Jordi Ramos: https://www.elprat.cat/cultura/biblioteca-antonio-martin/ramos-i-ruiz-jordi?lan=ca

diumenge, 17 de maig de 2020

CHELO PÉREZ, Psicòloga actualment treballant com a Consultora de Recursos Humans


L'Adrián Díaz i el Marc Tercero ens presenten l'entrevista que van fer fa uns dies a Chelo Pérez, que actualment treballa de Consultora de Recursos Humans i que és mare de dues noies que ara mateix estan estudiant al Dalí.  


Entrevista a l’exalumna Chelo Pérez

La Chelo Pérez va ser una de les alumnes del nostre centre fins a l'any 1991; actualment té 46 anys, així que ja fa temps d'això... Segueix vivint al Prat, tot i que durant uns anys, entre els 26 i els 30 anys va viure a Viladecans. Però, finalment, va tornar de nou al Prat perquè és aquí que té tota la família i els amics de sempre.

Quan va acabar els seus estudis al Dalí, va preparar-se per fer la selectivitat, però com que no va treure una bona nota va decidir començar a treballar i repetir la selectivitat a l'any següent. Durant aquell any va estar treballant d'auxiliar administrativa en una empresa de productes informàtics i allà va tenir l'oportunitat d'aprendre molt, va ser una molt bona experiència per a ella. De totes maneres, tenia absolutament clar que volia seguir estudiant, així que va tornar a fer la selectivitat i es va matricular en Psicologia a la UB. Durant els primers dos anys de la seva carrera va compaginar estudis i treball.Però aquesta vida li semblava força complicada, així que finalment va prendre la decisió d'apostar per la seva formació i va deixar la feina per poder centrar-se en els estudis i acabar la Llicenciatura de Psicologia.

La Chelo ens explica que sempre ha tingut bastant clar que el seu propòsit era estudiar una carrera per tenir millors oportunitats laborals en el futur. Sincerament, al principi no tenia gaire clar què volia estudiar, encara que sempre el seu interès estava encaminat a estudiar alguna cosa relacionada amb humanitats, amb les persones... Va ser durant

l'últim any de batxillerat quan va començar a tenir clar que la Psicologia era una bona opció.

Amb sort i amb esforç, va poder acabar els seus estudis de Psicologia i seguidament fer un Màster en OrganitzacionsAl principi de la carrera no tenia clar si orientar-se a la part clínica o a la de les organitzacions, però a poc a poc va decidir-se i ara, pot treballar en allò que ha estudiat.

Actualment treballa com a Consultora de Recursos Humans; la seva funció està relacionada amb conèixer quines necessitats formatives tenen els treballadors dels seus clients (empreses), per així, ajudar-los a créixer professionalment a través de la formació que van impartint. Programen cursos i programes de formació per desenvolupar les competències i habilitats de les persones. També fan processos de coaching i de selecció de perfils directius. 

La Chelo ens confessa que li agrada molt la seva feina, ja que li permet poder estar en contacte amb les persones, conèixer quines són les seves necessitats i àrees de millora i contribuir al seu desenvolupament personal i professional.

Recorda l'etapa del Dalí com una etapa fonamental per a ella, ja que la recorda amb molt d'afecte i d'una forma molt entranyable. Diu que va ser una etapa de treball, esforç, molta feina..., però alhora molt divertida, d'un molt bon ambient, amb bons companys i professors. Un dels records que té va lligat a la seva estada en uns barracons; les instal·lacions de què disposaven eren molt millorables i aquest fet va fer que aviat sorgís la necessitat de construir un nou institut. També recorda el procés d'escollir el nom per a aquest centre definitiu. Van demanar a tots els alumnes que estudiaven en aquell moment al Prat II, com es deia aleshores el centre, que escollissin el nom que volien posar-li al nou institut que farien per a tots. Van fer una votació entre tots els alumnes i va sortir seleccionat el nom de "Salvador Dalí". La Chelo es va sentir i se sent molt orgullosa d'haver pogut participar en la votació perquè a més va sortir triat el nom que ella volia. A més, han passat els anys i ara torna a estar lligada a l'institut ja que les dues filles que té hi estudien. Quan va tornar a l'institut per aquest motiu, després de molts anys, tot li va ser molt entranyable, ja que tot estava com ho recordava: les classes, els passadissos, el pati... També li va ser molt emotiu retrobar-se amb alguns professors de la seva etapa, com l'Alba Sabaté, l'Eva García, l'Adolfo...

dimecres, 13 de maig de 2020

LUISMY RODRÍGUEZ, entrenador del Club Bàsquet Prat


La Laura Arteaga i la Sofía Salmoral
ens presenten aquesta interessant i entranyable
entrevista a Luismy Rodríguez




El Luismy és un gran noi de 28 anys, que continua vivint al Prat amb els seus pares i que mai ha tingut la sensació d’haver de marxar de la nostra petita ciutat; creu que li costaria habituar-se en qualsevol altre població.


Aquest juny farà just 10 anys que va acabar la seva aventura al nostre institut, pels pèls, perquè el batxillerat li va costar molt, i és una de les coses que es penedeix dels últims anys, ja que, com ell mateix ens explica, va fer una mica el ganso i per això va estar a punt d'estar al Dalí un any més i també això va provocar que hagués de fer la selectivitat al setembre. Ara, però, és conscient que aquest no era el gran problema, sinó que va ser que en aquella època no tenia un bon hàbit d’estudis.

Va poder superar les PAU, però amb resultat justet i, per tant, la seva elecció universitària es va veure molt limitada. D'entrada tenia el propòsit de fer periodisme, ja que era el seu objectiu des de ben petit. Bé… Doncs no… Va acabar escollint Ciències Polítiques a la UB, una carrera que esperava enfocar més cap al món laboral, però realment el que es va trobar no va ser el que s’esperava.


Durant l’estada al Dalí estava molt interessat en tot l'aspecte periodístic sempre dins de l’àmbit esportiu. De fet, en aquells temps va poder pertànyer a El Prat Esports, des d'on cobria partits de futbol cada cap de setmana; progressivament, va poder col.laborar també en tasques de redacció d’alguns butlletins informatius i participar en entrevistes amb esportistes pratencs. En aquells anys, estava molt ficat en el tema del futbol i en la gimnàstica rítmica. Malauradament, no ha acabat fent el que ell volia, però això no vol dir que estigui descontent. Cert és que ara mateix es troba a l’atur i que això no és pas fàcil en el moment en què ens trobem. Però també explicita que està satisfet d’haver trencat llaços anteriors i afirma que en els “llocs on no trobes motivació i/o trobes més entrebancs, millor no estar-hi”. Potser del llaç trencat que més es penedeix és el d’El Prat Esports… perquè van ser quatre temporades de molt aprenentatge, de conèixer molta gent, i per desavinences amb alguns companys. Segurament, explica, la seva immadureça d’aleshores va fer que el seu comiat s’allunyés molt del LuisMy que li agrada ser, que considera que és.


Actualment no té feina, i ara  farà un any i mig que està a l’atur, després d’una crisi personal per diferents motius. Tot aquest context el van fer decidir a acabar i parar amb algunes coses, per tal de ser fidel amb ell mateix i als seus principis. Fins aleshores treballava per a una fundació de persones discapacitades, on feia tant de teleoperador per clients sanitaris, com pels propis pacients de l’hospital. No es trobava gens còmode amb com es feien les coses però, no obstant, no li disgustava aquella feina. 

Una cosa que sí que té clara el Luismy és que reivindica el fet de ser i de ser tractat per com és com a persona humana, i que detesta totes aquelles persones que es paren a pensar i fer segons les circumstàncies. I així era aleshores… i per això es va adonar que no era el seu lloc de treball.

D'altra banda, actualment exerceix com a gran entrenador de bàsquet al Club Bàsquet Prat. Des de sempre ha dit que el seu lema és “per i per als meus” i afortunadament, en aquest club pot ser més que mai ell mateix. Hi ha conegut gent espectacular, persones que mica en mica s’han convertit fonamentals a la seva vida. Se sent molt privilegiat per haver pogut tractar amb les persones i els jugadors i haver pogut crear amb la seva passió un vincle de connexió amb molts dels jugadors i jugadores que no han format part del seu equip. Li surt així, ell només és feliç, fent feliç el seu entorn.


Quan li preguntem si el Dalí li ha ajudat al seu desenvolupament tant a nivell acadèmic com individual, no ha ni de pensar la seva resposta, és a dir, pronuncia un sí rotund. Acadèmicament és obvi, perquè és l’objectiu principal d'un centre educatiu com és el Dalí, però honestament li dóna més importància al creixement personal que li va aportar.

El Dalí va fer-li descobrir un Luismy molt diferent del que provenia de la primària; van ser els anys en què es va fer madur i en què va obrir els ulls en autoestima i confiança.

Recorda el carnaval de 1r d’ESO on un company de classe volia donar-li una tasca secundària en la participació del grup pel fet de “tu no podràs ballar”; aquest comentari va ser el punt d’inflexió de com és ara. A partir d’aquell moment, encara que no sap com en va ser capaç, va decidir fer exhibicions de com ballava en cadira de rodes a les celebracions de Sant Jordi, i això li va suposar una gran acceptació entre tothom, la qual cosa va fer que anys més tard la persona que li va dir allò, digués “como me has callado la boca”. Aquest només és un petit exemple de tot el que l’ha ajudat aquest institut… Realment, va trobar moltes facilitats amb els professors que des del primer dia van reconèixer el que ell demanava, només ser un més de tots els que convivien a diari en el Dalí. Entre aquest professors menciona sense dubte al Marcel Rodà, la Clara Solé, la Rosa Vallvé i, com no, l’Isabel Monforte i l’Alba Sabaté.


Un record molt especial durant la seva estada, va ser quan va tenir l’oportunitat de poder presentar-se a les eleccions del Consell Escolar del centre. Recorda com s'hi va atrevir tot i pensar tot i pensant que no seria escollit. De fet el dia de les eleccions va marxar a casa tranquil, perquè ja era el que suposava, que no sortiria escollit. Però van arribar les tres de la tarda i només entrar per la porta la gent el mirava amb somriures infinits, la gent fins i tot l’abraçava i ell no entenia res, fins que la Rosa Vallvé li va mostrar els resultats de la votació. Proclamat escollit! Va ser una sensació brutal i que durant aquell periple va gaudir moltíssim.

dilluns, 4 de maig de 2020

LORENA MOLERO, Infermera de l'Hospital de Bellvitge


La Marta Agudo i l'Alejo Sánchez van entrevistar la Lorena Molero, que actualment treballa d'infermera a l'Hospital de Bellvitge. 

Donades les circumstàncies actuals en què estem patint com a societat els efectes de la pandèmia provocada pel coronavirus, hem tingut l'oportunitat de tornar-hi a contactar. Les seves respostes han estat molt interessants. Aquí en podeu llegir un resum. 


La Lorena Molero va acabar els seus estudis al Dalí l’any 2003, ara té 34 anys i continua vivint al Prat de Llobregat. 

De la seva estada al Dalí diu que encara en pot recordar perfectament el primer dia de classe. Va pertànyer a la segona generació que va curssar l'ESO, uns estudis completament nous. Quan anava capal centre amb totes les seves companyes d'escola, es veia encara molt nena. Recorda que quan va arribar, es va trobar la professora de matemàtiques Mercè Pena amb un cartell que deia: escola Bernat Metge (aquella era l'escola de primària on havia anat). En aquell moment, diu la Lorena, va començar una gran aventura.

S'il·lusiona quan parla de les festes de carnaval, de la gran feianada que feien en equip, de com escollien la disfressa i assajaven les coreografies. Tothom feia alguna cosa, recorda. I a més, va tenir la sort de guanyar dues vegades seguides el primer premi i per poder anar, per tant, dos cops a Port Aventura. 

També recorda el respecte que tenien a alguns professors a l'ESO, com el Lluís Robles, i com el sentien de proper quan feien batxillerat. També recorda les classes d'història de l'Adolfo i somriu quan recorda la por que tenien que els cridés pel nom. També recorda quan posaven nerviosos alguns professors amb les hormones alterades d'aquella època i les classes d'Educació Física amb la M. Àngels Campillos. Riu amb ganes quan va explicant tot això, perquè afirma que són innombrables els bons moments d'aquella època. Acaba dient que gràcies al Dalí va conèixer gent excepcional que encara continuen caminant al seu costat. 

La Lorena en el seu lloc habitual de treball
Després del Dalí s'ha pogut dedicar realment a la seva vocació: ser infermera. Normalment treballa en el servei de medicina interna de l'hospital de Bellvitge atenent gent gran amb malalties cròniques que es descompensen, gent que té algun tipus de tumor i que s'han de diagnosticar, pacients amb malalties rares que pateixen alguna recaiguda o que encara estan sense diagnòstic. La Lorena ens explica que el que realment li agrada més de la seva feina és poder ajudar la gent a fer que es recuperi, que pugui tornar a casa el més aviat possible o, en el cas que arribin al final dels seus dies, acompanyar-los a ells i a la seva família en aquests moments especialment durs. 

Actualment, però, la planta on treballa ha esdevingut una unitat COVID; és a dir, una unitat on només atenen pacients amb coronavirus. Sembla que ara, a començaments del mes de maig, tot està una mica més controlat i cada cop hi ha menys malalts, però amb emoció ens explica que aquests darrers mesos ha viscut situacions que mai podrà oblidar i que li fan recordar continguts de la carrera que sembpre es relacionaven amb emergències, catàstrofes... però que mai havia pensat que arribaria a viure en primera persona. 

La Lorena afegeix que aquesta malaltia és la malaltia de la soledat; els pacients ingressen sols, viuen els procés sols i si moren, també ho fan sols. Per no veure, no poden veure ni la nostra cara amiga, ens diu, perquè estem totalment tapades i no els podem tocar ni la mà ni la cara. És molt trist, afegeix. 

I continua. Creu que aquesta malaltia la deixarà psicològicament molt tocada. Veus com hi ha pacients a qui no es pot atendre com s'hauria de fer en d'altres circumstàncies perquè no hi ha prou mitjans, ens explica. També hi ha un vessant personal impactant. Sempre convius amb la por de contagiar la parella o els pares, sempre intenant fer el posssible per ells però sempre amb la suficient ditància per no contagiar-los. Ara bé, sempre hi ha coses positives. I en aquest cas són els seus nebots, que la veuen com una heroïna que lluita contra el coronavirus. 

La Lorena acaba l'entrevista convençuda que si tornés a néixer tornaria a ser infermera, i que si alguna cosa li queda sempre enregistrada en el record, són les cares d'alegria d'aquells pacients de qui ella ha tingut cura. 

I fins aquí aquesta interessant i sentida entrevista. 

Moltíssimes gràcies, Lorena. Ha estat un plaer escoltar-te  






dissabte, 2 de maig de 2020

GUILLEM BONET, Dinamitzador musical de La Capsa

El Pol Casas Estrach i el Pol Giménez Juárez, alumnes de segon d'ESO, van tenir l'oportunitat d'entrevistar Guillem Bonet, exalumne del Dalí, a l'exterior de La Capsa, el lloc justament on treballa. 


En aquesta captura el Pol Casas i el Pol Giménez en un moment de l'entrevista al Guillem Bonet



El Guillem va acabar els estudis al Dalí l'any 2007. Al llarg de l'entrevista comenta els anys que hi va passar i els records que en té. Recorda, per exemple, que una de les assignatures que més li agradaven era Biologia, amb el Santi Olea i l'Albert Montori. També li agradaven molt la Física i la Química, i potser per això va començar a estudiar Enginyeria Química. 

Ara bé, la seva afició per la música ha fet que el final aquesta hagi estat també la seva sortida laboral, amb la qual es troba completament satisfet. Somriu convençut quan ho explica. Actualment treballa de Dinamitzador musical al centre de La Capsa, un projecte cultural i públic de l'Ajuntament del Prat. 

Quan li demanen què és el que més es va emportar del Dalí, explica que per una banda tots aquells anys van ser un gran aprenentatge per a la vida de demà, però que sobretot el que se'n va endur són bons amics i amigues, ja que moltes de les seves actuals millors amistats arrenquen d'aquella època.