La Fatima Kaadaouch i la Marina Ezquerro entrevisten la Jénnifer
González, de 27 anys, exalumna del Dalí i resident del Prat, que actualment
treballa de perruquera i d'esteticista.
— Quin any vas acabar els teus estudis al Dalí? Quants
cursos vas estar-hi?
Els estudis els vaig acabar l’any 2008, encara que l’any
següent també vaig cursar primer de batxillerat. Ho vaig
deixar a finals de curs perquè em vaig adonar que no era el que jo volia fer
realment.
— Després d’acabar aquell any, què vas fer? Treballar?
Estudiar?
![]() |
La Jénnifer a la perruqueria on treballa |
Només acabar aquest curs, l’any següent vaig fer un curs de
grau mitjà d’Imatge Personal i Perruqueria, de dos anys. Quan vaig acabar-lo,
mentre buscava treball a les perruqueries, vaig fer un curs intensiu de
Monitora de Lleure. Però al cap de poc temps em van donar la primera
oportunitat de treball a una perruqueria. Aviat compliré 6 anys treballant-hi.
Abans d’arribar a aquest treball, però, vaig fer de monitora de casals d’estiu
durant 4 anys i també de monitora de menjador.
Durant uns mesos vaig poder combinar el meu treball de
perruquera, que era una de les passions que sempre havia tingut, i el treball
de monitora al menjador. Més tard, i fins al dia d’avui, m’he dedicat de ple a la meva professió, a
treballar i a seguir formant-me.
— En què consisteix la teva feina? Hi estàs a gust?
Treballar a la perruqueria m’ha permès formar-me com a
esteticista, massatgista relaxant… A més, sempre estem al dia de les noves
modes. I a més, a la meva feina, soc polifacètica. Com que tinc diverses
formacions puc fer de perruquera i esteticista. Tallo, pentino, faig canvis de
colors, maquillatge… encara que el que més m’agrada de tot és fer recollits,
tant per a casaments com per a esdeveniments importants.
El meu treball m’agrada molt, encara que hi ha vegades en
què penso que és un treball molt dur... són moltes hores de peu, amb la mateixa
postura i amb molts dolors de braços o d’esquena.
— Bé, ara parlem del Dalí... quins propòsits laborals o
acadèmics tenies quan hi assisties?
![]() |
La Jénnifer, a l'esquerra, amb una amiga al pati del Dalí |
Sempre havia tingut curiositat pel món de la perruqueria,
però mai m’ho havia plantejat com a treball. Potser per què sempre he pensat, i
segueixo pensant, que és un món molt sacrificat i poc valorat. Però de fet, des
de petita, em ficava al lavabo molta estona per fer-me tot de pentinats i poder
ensenyar-li a la meva mare. Ella va ser una de les persones que em va donar
l’empenta per descobrir aquest sector professional. Ella sempre havia volgut
ser perruquera, però les circumstàncies en què va viure, no li ho van permetre.
La veritat és que mai vaig tenir completament clar el que
volia ser o fer.
— Has sentit que el Dalí t’ha ajudat a arribar on estàs
ara, acadèmicament i personalment?
Penso que tot el que passa a la vida és un aprenentatge. Per
la part acadèmica, tot i que no vaig acabar el batxillerat en aquell moment,
tots els anys que vaig passar al Dalí m’han servit per fer-me tal com soc ara.
Cadascú ha de buscar i trobar el que més li agradi i seguint aquest camí, segur
que tindrà millors resultats. Però, el Dalí, sobretot el batxillerat, potser en
aquell moment, no era per mi. També he de dir, però, que hi vaig arribar sent una noia molt vergonyosa,
sense voler ser el centre d'atenció, i que en vaig sortir creient molt més en
mi.
— Com a curiositat... assignatura preferida?
La meva assignatura preferida de totes va ser, sense cap
dubte, Literatura Universal. No només per la professora, sinó perquè allà era
on jo podia expressar-me com més m’agradava, escrivint. A més, aprenia molt de
literatura, que m’encantava, i llegíem.
Això també podria ser una anècdota. El meu pas pel Dalí va
estar marcat per l’escriptura. M’encanta escriure i en aquell moment aquesta
professora va ser de les poques que va
saber apreciar el meu “talent”, encara que jo no ho creia com a tal. Puc donar-li
les gràcies a ella perquè ja no he deixat mai d’escriure i perquè cada vegada crec
més en el meu “talent” i també cada vegada crec més en mi en la resta dels
àmbits.
— Tens algun record especial de la teva estada a
l’institut? Continues en contacte amb els companys que tenies a classe?
Tinc molts bons moments viscuts allà dins que potser ara
valoro molt més que abans. Hi vaig conèixer molta gent, encara que era molt
vergonyosa. Vaig ser capaç de trencar lentament aquella barrera exterior i vaig
acabar emportant-me’n molt bons amics. Segueixo en contacte amb la majoria
d’ells, tot i que amb alguns més que amb d’altres.
Una de les coses que recordo amb més importància és la meva
història d’amor. Amb 15 anys, allà al Salvador Dalí, vaig conèixer al que avui
és el meu company de vida. La veritat és que mentre estudiàvem allà només era
un amor de nens, perquè jo sempre pensava que érem molt joves. Ara portem quasi
6 anys junts però encara ho recordo com si fos ahir, la manera en com ens
posàvem vermells quan ens veiem, les vegades que em va demanar ser la seva
xicota i les vegades que jo li vaig dir que no, era molt pesat… però finalment
ho va aconseguir i avui dia és una anècdota per riure.
Acabem l’entrevista amb una frase que ens ha agradat
molt:
“Tot el que passa a la
vida és un aprenentatge”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada