dilluns, 20 de gener de 2020

PAU COLOMINAS, Llicenciat en Matemàtiques


Aquesta és l’entrevista que el Pau Colominas va respondre a la Nairee Bravo i a la Laia Fernández, dues alumnes de primer de Batxillerat que actualment estan estudiant Cultura Audiovisual.

·Quin any vas acabar els estudis al Dalí?
Vaig acabar-los l’any 2008, quan vaig acabar segon de batxillerat. 

·Quants anys tens ara?
Ara tinc vint-i-nou anys. 

·On vius?
Segueixo vivint al Prat de Llobregat. 

·Encara segueixes conservant algunes amistats de l’institut?
La veritat és que no com amistats regulars, és a dir, hi ha gent de l’institut amb qui em veig de tant en tant, però només una o dues vegades durant l’any per mantenir el contacte.

El Pau, a la dreta, quan estudiava al Dalí
·Quina era l’assignatura que pitjor se’t donava? I la millor?
La que pitjor Educació Física, sens dubte, hahaha. Em salvava la part de teoria, de fer treballs, però sempre se m’ha donat malament. I la que millor, bé, era bon estudiant i em sortien molt bé les matemàtiques, la física i la química. Vaig fer la modalitat científico-tècnica i agafava com a obligatòries: matemàtiques, física, química i biologia com a troncals. 

·Quins propòsits acadèmics i/o laborals tenies quan eres al Dalí?
El propòsit acadèmic que tenia era estudiar la Llicenciatura de Matemàtiques; potser des de tercer d’ESO més o menys ja vaig decidir que ho volia fer i, de fet, és el que vaig fer,  no com a un propòsit laboral, perquè el final sabia que tenia moltes sortides professionals però el que a mi m’interessava era fer mates i després ja veuria què fer. 

·No tenies un treball pensat, doncs?
Exacte, no és que volgués treballar de X, cosa sinó que volia estudiar mates i després ja es veuria.  

·I has acabat sent el que volies?
Sí, he acabat sent matemàtic, hahaha, bé, matemàtic com a Llicenciat en Matemàtiques; no em puc dedicar a la investigació de matemàtiques ja que és una sortida que té molt poques opcions aquí a Catalunya però ara mateix tinc dues feines i una d’elles és ser professor de matemàtiques a la Universitat Politècnica de Catalunya, així que poder ensenyar matemàtiques de nivell ja em satisfà bastant. 

·Tens un record especial de la teva estància? Una anècdota?

Sí, moltes, moltíssimes, al final són sis anys de la meva vida. Vaig fer-hi tota la secundària i el batxillerat, així que són molts anys i molts records de persones, de professors, de moments... Tinc molt bon record dels concursos que es feien per Sant Jordi, per exemple, m’agradava participar en les disfresses de Carnaval, i recordo haver guanyat el viatge a Port Aventura alguns anys. També tinc molt bon record del viatge de fi de curs de batxillerat que el vam fer a Itàlia, no sé,  molts records. 

·Alguna anècdota del viatge?
Ostres, moltes, i no sé si totes es poden explicar, hahahahahaha, perquè en un viatge de fi de curs passen moltes coses. Però una que sí que es pot explicar, perquè és coneguda, és que vam anar al Vaticà i una companya i jo ens vam entretenir moltíssim mirant cada pintura, cada cosa, perquè ens interessava moltíssim i no es vam adonar que el grup marxava i van estar dues hores buscant-nos per tot un país. I vaig tenir molt poca bronca, suposo perquè els dos que ens vam perdre érem bons estudiants, i estic segur que, (de debò us ho dic) si haguéssim estat uns altres probablement hagués tingut una bronca més forta, perquè van ser dues hores i ens buscava fins i tot la policia del Vaticà, va ser bastant sonat. 

·En què consisteix el teu treball?
Bé, tinc dues feines ara mateix, al matí estic en una empresa que està aquí al Prat que fa les targetes de crèdit i de dèbit. Vaig entrar-hi primer per programar diguem-ne les targetes i ara ja no estic programant sinó que estic dirigint un petit equip de sis/set persones que s’hi dediquen. I després a les tardes faig de professor associat a temps parcial a la Politècnica; hi faig enginyeria aeroespacial, els ensenyo matemàtiques, faig de professor d’anàlisi de Fourier, una part de l’assignatura de matemàtiques.

·T’agrada, oi?
Sí, m’agrada molt més la feina de professor que la que faig als matins, tot i que la que em dona de menjar, la que està ben pagada per dir-ho d’alguna manera, és la dels matins i per això la faig, perquè la de professor social no es paga gaire bé. No és fer de voluntari, però una mica sí. Jo faig cinc hores de classe i cinc hores de despatx i de preparació, unes deu hores a la setmana. La feina dels matins m’ocupa quaranta hores, el típic. 
El Pau Colominas en l'actualitat
La de matins és la que està ben pagada i no m’agrada i la que sí que m’agrada és la que no m’hi podria dedicar a viure d’ella, per això mateix tinc dues feines no sé fins quan, perquè és bastant estressant, però de moment ho combino bé. 

·És millor fer alguna cosa que t’agrada encara que no cobris tant?
Aquest és una mica el dilema, jo ara mateix ho considero un hobbie això de ser professor, perquè és el que m’agrada i si pogués aconseguir que em contractessin per quaranta hores fent investigació i de professor sí que ho faria tota la vida però les condicions ara mateix… vull dir, com que l’únic que contracten són feines de deu hores a la setmana, no podria viure només amb una feina, per això he de fer l’altra. 

·Tens algun consell per a nosaltres?
El que us diria seria... bé tothom diu: Estudieu el que us agrada”, però com a consell us prepararé una mica per la realitat en el sentit que quan aneu a la universitat moltes assignatures i moltes coses no us agradaran i veureu que teniu dubtes, a mi sempre m’han encantat les matemàtiques, tot i així hi havia vegades que deia “Ostres, hauré triat bé?”. Crec que hi ha molta pressió en la societat que diu: “Si estudies el que t’agrada tot anirà bé”, que sapigueu que no tot son flors i violes, que no és tot tan maco, que potser estudiareu el que us agrada, però sabeu que ara a l’institut us heu de menjar assignatures que no us agraden, doncs a la universitat us passarà el mateix, però en general va valer la pena i ara estic molt content amb el que vaig fer. Que no us agafi el cop com a mi de pensar: “Ostres, jo pensava que faria el que m’agrada i no és tan maco com esperava”, aquest seria el meu consell. 


dissabte, 11 de gener de 2020

CRISTINA BERASTEGUI GARCÍA, pneumòloga de la Vall d'Hebron

La Cristina a la Vall d'Hebron 

La Cristina va ser alumna del Dalí fins al 1999, actualment té 38 anys i viu a la nostra ciutat, el Prat de Llobregat. Quan va acabar el COU, va fer la Selectivitat i això va donar pas al seu primer any de Medicina; al mateix temps, va començar a treure’s el carnet de conduir mentre els caps de setmana treballava a una botiga. Abans de començar a la facultat,  ja tenia clar que volia estudiar una carrera i que volia ser metge, per això va decidir estudiar aquesta carrera. Actualment està molt i molt contenta per haver pogut aconseguir allò que tenia pensat estudiar des de petita. Gràcies a tenir aquests estudis ara és pneumòloga. Va ser l’any 2005 quan va començar la residència de pneumologia per fer-se especialista en aquest àmbit mèdic i va escollir l’hospital Vall d’Hebron, que és on actualment treballa. Un cop acabada la residència, li van proposar quedar-s’hi per fer la seva tesis doctoral en l’àmbit del trasplantament pulmonar. Va començar a investigar aquest aspecte de la medicina, al mateix temps que començava a treballar en l'àmbit assistencial en el camp de trasplantament.

Ara mateix es dedica a visitar els malalts amb insuficiència respiratòria terminal que tenen oportunitat de ser trasplantats. A aquests pacients primer se’ls avalua i se’n fa un seguiment en llista d’espera, després es trasplanten. Un cop feta l’operació, es queden en observació a la UCI on se'ls continua atenent per fer el seguiment del transplantament; a més d’aquesta feina, fa algunes guàrdies de la seva especialitat. Els propers dos anys aquestes activitats es veuran intensificades gràcies a un projecte finançat per una beca FIS que els han atorgat. Amb aquest suport, podrà dedicar la meitat del seu temps a investigació i l’altra meitat a la tasca assistencial, la qual li produeix molta satisfacció.

Durant el seu període en l’institut va treballar en un vídeo club els caps de setmana i les vacances de Nadal; un cop a la universitat, als estius feia de recepcionista al mateix temps que treballava com auxiliar clínica a una residència de geriatria. Tots aquests treballs que li van anar sortint, van servir perquè conegués l’àmbit laboral i perquè aprengués a treballar en equip… També ens explica, que creu que el seu pas pel Dalí a nivell acadèmic li va servir per encaminar-se al que volia fer, i també personalment la va ajudar a establir vincles d’amistat amb persones que encara perduren en el temps. Recorda el Dalí amb estima. També recorda que quan va començar primer de BUP, l’edifici li va semblar el més gran que havia vist mai. Fa uns tres anys,  va venir a buscar un certificat que necessitava per l’hospital i en aquell moment es va adonar que en realitat no només va ser un lloc per créixer acadèmicament sinó també a nivell personal. Probablement fa uns anys sí que recordava alguna anècdota d'aquella època, però ara amb el temps, tot se li ha desdibuixat.

Laura Arteaga i Sofía Salmoral


dimecres, 8 de gener de 2020

I EL DALÍ CONTINUA...

L’INS Salvador Dalí va obrir les portes l’any 1985 com a extensió de l’únic institut que hi havia al Prat de Llobregat en aquella època, l’INS Baldiri Guilera. Era conegut com a Prat II i ocupava un edifici annex a aquell institut amb uns altres aularis prefabricats que es van ubicar a banda i banda de l’edifici principal i que es van haver d’anar ampliant amb aules amb mòduls prefabricats a mesura que anava augmentant el nombre d’alumnat matriculat.
Dos anys més tard, el centre ja va ser configurat administrativament com a institut independent, i va ser a finals de l’any 1989 que va ser batejat amb el nom actual, Salvador Dalí. A l’octubre de l’any 1990, després d’una demanda continuada per part de tota la comunitat educativa davant les molèsties que comportava treballar en mòduls prefabricats, es va traslladar definitivament al seu actual emplaçament, al carrer Pare Andreu de Palma.

Són molts els nois i les noies que al llarg de tots aquests anys han estudiat i han passat una part important i decisiva de la seva vida al nostre centre. Creiem que ha arribat el moment de donar-los la paraula perquè puguin explicar quines vivències acadèmiques i vitals recorden de la seva estada al Dalí i com ha evolucionat la seva vida a nivell sobretot laboral.
Per donar-los veu, comptem amb l'ajuda de l'alumnat que ara està estudiant ESO o Batxillerat. Són elles i ells els que entrevisten aquelles persones adultes que fa més o menys temps ocupaven les mateixes aules que ara ocupen ells i que amb les seves preguntes desvetllen records d'una època en què tot s'estava fent. 

I aquí ho tenim: I el Dalí continua...